Puesta de sol

A veces en estas tierras aquitanas uno puede sorprenderse con una naturaleza bella...

Decimus Magnus Ausonius

Una foto de recuerdo con el poeta de Burdigalo. Doy una vez más ocasión para mencionar mi fetichismo literario aunque en esta ocasión por pura casualidad al encontrarme esta estatua conmemorativa, sin saber siquiera que estaba ahí, en una calle no muy transitada de la actual Burdeos. He de mencionar, no obstante, que en la placa pone que Ausonio fue profesor en la universidad de Burdeos. Dejando de banda que la universidad se fundó aproximadamente unos mil años después de su muerte, el dato me pareció oportuno reseñarlo. El chovinismo francés llega hasta unos extremos...

Tast de vins al Château de Lantic a Martillac.

D’una forma una mica inesperada vaig acabar fent un tast de vins en un chateau prop de Bordeaux. El chateau de Lantic es troba a Martillac envoltat de boscos i vinyes (http://www.chateau-de-lantic.com/index.php). És un poble idíl•lic, amb una petita església medieval. Un entorn absolutament aliè al que estic acostumada, però bellíssim, i pel que vaig poder veure, en la forma de fer de les seves gents no es diferencia gaire del meu poble.

El tast ha començat amb una petita introducció als vins de la zona, molt per senzilla però molt apropiada. En primer lloc ens ha explicat que les vinyes franceses no es poden regar per llei. Si ho fas, i t’enxampen, clar, no pots vendre el teu vi. Aquest fet fa que sigui molt difícil la competència de preus a nivell internacional perquè no es pot fer una total automatització de tot el procés. Es poden trobar algunes excepcions en grans explotacions, ja que si es poden permetre certa automatització del procés de producció del vi. Així, utilitzen un procés de producció termocontrolat, molt car, però que els garanteix una gran qualitat any rere any. En aquestes zones la diferència entre anyades és força gran en els vins produïts en petites explotacions, i no en les grans, que es poden permetre aquest luxes.

Els vins de la zona de Bordeaux són producte de la barreja de les varietats de raïm cavernet sauvignon y merlot. Ara bé cada denominació només pot produir vins d’una barreja concreta, o un rang de barreges, per posar els vins sota aquella denominació. Ens ha posat alguns exemples, com en els Graves. Ens ha dit que deuen el seu nom a una capa de grava que es troba a uns dos metres de profunditat. Així mantenen la calor de la terra i permet obtenir aquest tipus de vins. De la regió de Saint Emilion ens va explicar que són uns molt bons vins perquè estan produïts en una terra calcària. Són d’especial qualitat els de l’altiplà que envolta el poble.

Finalment destacar dues frases que ens va dir. La primera és que el canvi en el clima ha fet augmentar en els últims deu anys el grau alcohòlic dels vins de la regió en més d’un grau. La segona és que el millor vi no és el més car, sinó aquell que t’agrada a tu.

L'hivern ja ha arribat a Burdeus

L'ona de fred que abarca tota Europa també s'ha fet notar a la ciutat de Burdeus. A l'obrir la finestra al mati el fred ha entrat i la sorpresa ha estat enorme: tot estava ben enfarinat i per sort encara el cotxes no ho havien embrutat.

Aquí unes imatges.....

De bon matí

Després d'una setmana de pluja continuada, per fi va sortir el sol i ens va deixar aquesta bonica imatge d'un matí a Bordeaux que en Boecius va saber captar d'una foma molt bella.

Visita al Perigord

Una cúmul de casualitats van fer que descobríssim que no massa lluny de Bordeaux es trobaven es famoses coves de Lascaux, una petita maravella de l'època prehistòrica. Així vam començar a gestar una excursió d'un dia a aquesta regió francesa de la qual ben poc en coneixíem i de la que la nostra amiga Talinka ens n'havia donat molt bones referències. Després de llogar un cotxe a Bordeaux ens vam dirigir a la nostra primera parada, Perigueaux, on en Boetius ens esperava. La visita a l'oficina de turisme ens va permetre obtenir molts bons mapes de la zona, gratuïts si els demanes en un idioma que no sigui el francès. La visita a la ciutat, que no és molt gran, va començar seguint la ruta indicada amb els llocs més enblemàtics de l'època medieval. Ben aviat ens vàrem deixar envair per la tranquil.litat d'un bon munt de carrers, combinat amb el bullici de la zona de mercat: trufes, el Périgord n'és un gran productor, vi i formatges es barrejaven amb els productes de temporada de l'horta francesa. Una petita parada em va seduir: semblava que tenia orelletes, (dolç típic de la meva terra que es pren a l'estiu...) però no, era un miratge, ja que el que venien era una mena de pa pla salat....


La pluja va fer acte de presència ben aviat, pero no ens va molestar pas, ans al contrari, va afegir un toc especial a la visita de Perigueaux, que vàrem acabar descansant al parc que han construit sobre l'arena de l'antic amfiteatre romà, si més no curiós.

Tornava tocar a agafar el cotxe per arribar a Montignac. La ruta transcorregué per carreteres secundaries, que ja de per si constituien un gran expectacle visual, roques calcaries envoltades de frondosa vegetació, antigues cases encastades a la roca, carreteres tortuoses...en alguns llocs però reinava un aire a turisme ja més de masses on l'home de Cromagnó ha esdevingut el centre i la font de riquesa de la zona. Un cop vam arribar a Montingac vam comprar les entrades per la visita a Lascaux II, la replica de la cova original, que es troba a uns dos quilometres del poble. La visita dura uns 40 minuts i et mostren les repliques de les pintures originals. T'expliquen com van reproduir totalment la cova i les pintures originals i et mostren tots els animals i curiositats que presenta la cova original tancada al gran públic des dels anys 60. Realment va valer la pena. De tornada a Montignac, la nostra amiga Talinka, ens va mostrar el poble i els seus petits racons. Plovia també però va valer la pena veure tots aquells raconets.

D'allí ens vam dirigir a Sarlat, població que destaca per mantenir en tot el seu casc urbà una gran proporció d'edificis dels segles XV-XVII. El conjunt és impresionant i et trasllada a una altra època. No és d'extranyar doncs que aquí s'hi hagin filmat películes com les dels tres mosqueters.

Un altre fet que ens va cridar l'atenció fou el color de les pedres de les construccions. Si a Perigueaux era ben blanc, aquí a Sarlat era d'un color ocre ben intens així doncs ambdos conjunts presentaven un aspecte força diferent.


D'aquí ja vàrem encarar l'última part del viatge, enfilar la Dordogne per tornar a Bordeaux. Ens quedava però una petita sorpresa: El castell de Beynac. Ja des de lluny l'imponent perfil del castell i la població als seus peus ens van deixar bocabadats. Un cop allí els ni els costeruts carrers, ni la pluja van impedir aue ens enfilessim fins a dalt de tot per poder observar les muralles i gaudir de la vista de la vall del Dordogne. Una anècdota, els cartells d'aquest poble estaven tots en francès i català. No sabem el perquè però ja ho buscarem.

Saint-Émilion, segona part

Una bonica foto d'en Boecius realitzant la seva activitat favorita, al claustre a tocar de l'oficina de turisme de Saint-Émilion.

Saint-Émilion

Un bonic lloc per visitar, encara que l'encant queda distorsionat per la massiva afluència de turistes i una elevada concentració de botigues per a ells en tot el centre de la vila.

Malgrat això la visita d'un dia a la vila val la pena i fins i tot els aficionats a la fotografia poden gaudir del lloc.

Una breu recomanació: visitar les catacumbes, l'esglesia monolítica, i les pintures de la capella de la Trinitat. L'entrada per a tot el conjunt es pot adquirir a l'oficina de turisme d'es d'on , cal també destacar que es pot accedir a un claustre amb molt encant i bona llum.

Bordeaux i la pluja

La ubicació prop de l'Atlàntic fa que la pluja sigui una companya habitual a Bordeaux. A vegades quan es intensa pot ser incòmoda, però d'altres et pot donar sorpreses molt grates, com la de l'altre dia a les 7 del matí. A l'alçar la persiana vaig poder veure dos bells arcs de Sant Martí, fruit de la combinació de la pluja fina, el sol i una doble difracció de la llum. Això fa que els dos arcs tinguin els colors invertits.

Uns crepes i una sidra

Bordeaux y la memoria

En mis ya habituales viajes a Bordeaux paso de forma ineludible por el mismo lugar. Siempre. El tren desde la gélida Limoges cruza el río por uno de sus puentes y va a desembocar en la Gare Sant Jean, en un viaje tan tranquilo como, después de ya tantas ocasiones, hermoso. Y las vistas que se me ofrecen son las mismas que tuve en la primera ocasión que fui allí. Semejantes a las de esta foto. En aquel entonces, otoño de 2009, esperaba salir de una época especialmente mala en Barcelona, y nada más llegar allí me atuve a una realidad diferente, como fantasmal, fruto de un constante vagar sin rumbo, solo y sin prisa. Todas las mañanas me ponía en marcha y tras atravesar las cercanías del cementerio y la plaza Gambetta, acababa mi recorrido en la iglesia de Saint Pierre, donde siempre escuchaba gregoriano. Echando un vistazo al mapa, en más de una ocasión me daba cuenta de la barbaridad del camino andado y lo engañosas que son las distancias en esta ciudad.

Pero volviendo a la foto. Y al puente. Y al tren. Mis andanzas por esos caminos contrarían mi habitual modo de vagar, que busca de modo imperceptible nuevos atajos y modos de llegar en oposición a mi modo habitual de vivir en rutinas que incluyen realizar siempre la misma ruta. Y no deja de sorprenderme hallarme siempre llegando al mismo lugar, al que mi memoria asocia a ya tantas lecturas diferentes que me sorprendo evocando cosas inverosímiles en el mismo espacio. San Agustín se mezcla con Jaritos, Vázquez-Montalban y Lovecraft. Y rememoro el problema de los universales y la crisis averroista junto a las diatribas en griego de un policía muy humano que busca resolver un asesinato. Y todo a la par que mi mente atraviesa líneas arbitrarias en la contemplación de los ya conocidos contornos de la ciudad, el dichoso "skyline" en el idioma de los bárbaros del norte. Pero siempre con diferentes tonos de luz que revelan la ahora familiar silueta en mil impresiones que mi memoria interpreta según los vericuetos casi incoherentes de mis lecturas. Y en mi memoria surgen espacios que temo sólo la fatiga del viaje y el madrugón del obligado transbordo pueden explicar, al modo de mis juegos de palabras pero en un nivel, me temo, aún ignorado por mi pobre consciencia. Qué diferente de aquella primera vez. Las impresiones de la memoria no deberían volerse a grabar en sucesivos estados afectivos, pues las escenas que parecen ocupar el espacio de un recuerdo se aparecen ahora como efímeras, fugaces, marcando en la misma memoria el recuerdo de la fragilidad de la propia memoria.

Curiosa sensación. Para explicarla hay que narrar una larga historia dentro de la historia de la psicopatología. Ah, ¿Una versión abreviada, me pedís? Desde luego que puedo darla: Es una curiosa sensación. Que tengáis muy buenos días.

Bordeaux de nit

Melancòlica, tranquil·la, plujosa, així és aquesta ciutat... Manté la seva conexió amb el seu passat fruit de la bona conservació dels edifics antics que encara es conserven en bona part de la ciutat, dels carrers i voreres amb llambordes, i de les bicicletes que recorden a les de les pelicules de "Don Camillo". És fácil també trobar petits carrerons amb no massa gent on es pot desgustar un canele tot passejant.

Recordant la infància

Un passeig per Bordeaux m'ha servit per recordar vells temps d'infància, quan a "Cal potra" hi anàvem a buscar tot allò que sabíem que no podiem trobar en cap altra botiga del poble. Estava plena de "catxarros", tots amuntegats. Com algú va dir, era el més allunyat del Feng-shui que et puguis imaginar (tal i com es pot veure en la foto cedida pel Sr. Moles).... El Jesús però et trobava qualsevol cosa en menys de 5 minuts i si no ho trobava, ho anava a buscar al seu magatzem, una casa a la vorera de l'altre costat de carrer. Tots vam portar les espardenyes de català de "Cal potra" o aquelles espardenyes de color blau, de les que no recordo el nom.... Em semblava que tot això formava part d'un passat que ja comença a ser llunyà, però de cop i volta en ple 2010 i a Bordeaux em trobo amb una còpia d'aquella botiga del poble ja quasi tenia oblidada.