23/05/2008
Des que va començar la reunió no he tingut temps d'escriure. Ara estic a punt de fer el check-in cap a Barcelona. Me'n vaig. Demano una seient a prop de la finestra, com és habitual. M'agrada mirar. És curiós que si m'assec al costat de la finestra no pateixo tanta por dins l'avió. I potser fins i tot podré fer una bona foto des de l'aire.
Com és costum, al control per entrar em poso una mica nerviosa. Més encara si penso que des que van implantar la llei absurda aquella sobre els líquids no he volat gaire, i no tinc clar qué puc portar i què no. I clar, intento passar amb mermelades del bufet, mel i un formatge pudent pel Sr. Boecius. Evidentment, em fan obrir la bossa i posen problemes amb el formatge. Sí, és pastós, pero amb la pudor que fa és prou evident que és un formatge i no qualsevol artilugi que pugui emprar per suicidar-me a l'avió en nom d'Al.là, o qualsevol altre Déu. Al noi que em registra li dic en anglés que si vol el pot olorar. Es posa a riure i em deixa passar. M'imagino que aquesta gent no deu ser massa divertida i potser la meva petita broma l'ha relaxat i ha deixat de mirar-me con a una guerrera d'Al-Axa. Un cop he passat el control m'assec tranquil.lament i començo a escriure els meus records. Estic molt tranquila, sense gent al voltant, tot net i polit i amb música de fons. Fins i tot els seients són confortables.
Anem doncs a recapitular i plasmar els meus records. El primer dia de reunió va ser bastant dur: Xerrades contínues, presentació de resultats i molta gent que no conec. Vam dinar cuina francesa. Tot i que haig de reconèixer que s'ho van currar prou, la veritat és que no m'agrada massa. Excessiva fama per una cuina que no supera gens els més humils plats italians o hispans. El millor, evidentment, van ser els formatges. I per la tarda "sant tornem-hi". Acabo el dia amb el cap com un timbal.
Ens informen, després, que hem d'anar a Marsella a una presentació del projecte i, sobretot, a sopar. Jo la veritat és que no hi vull anar perqué no em trobo gaire bé, però no valen les excuses, em proporcionen paracetamol i decideixo seguir el pla previst.
No me'n penedeixo pas. Ens han fet una ruta amb autobus prou agradable malgrat que m'hagés estimat moooolt més fer-la a peu. He vist llocs fantàstics on encara viuen pescadors vora la mar i les seves barques. Això si, m'ha sorprès la quantitat de musulmans que hi ha a la ciutat, fruit de la colonialitat mal entesa d'Argèlia, i la deixadesa profunda d'algunes parts de la ciutat. Fins i tot pitjor que Nàpols.
Quan arribem al restaurat ens trobem en un petit local en una cala remota, però molt decent i acollidor. I amb un menjar excelent. M'ho he fet venir bé per seure amb les meves ara ja amigues Xènia i Sofia, de Grècia, i de la Silvia, de Finlàndia. Amb la Xènia i la Sofia parlem de les meves aventures per Grècia amb el Boecius, i em comenten que el tren que vam agafar per anar d'Atenes a Tessalònica, en ruta a Istambul, és tot un mite a Grècia, ja que és el que fan servir els soldats per tornar a casa seva: És el més barat que hi ha. No, si ja deia jo que aquell tren era "rarito".
El dia següent comença amb una bona sessió de resultats, debats i discussions. M'he quedat a tota la sessió i en acabat surto volant per poder comprar alguns regalets. Com que camino ràpid em dóna temps per fer-ho tot, i fins i tot he fet algunes fotos. He triat el carret en blanc i negre. Em dóna la sensació que poden sortir bones fotos: la llum del dia, els carrers, la gent. Sí crec que és la millor elecció. A la Gare du Routier agafo el bus cap a l'aeroport. La resta, poc interessant, ja l'he explicat.
Fi.
