sábado, 24 de mayo de 2008

Aix-en-Provence 2


21/05/2008

Ara ja estic a l'avió. Jo tinc por a volar. No sé com es diu això en psicopatologia, per no m'importa. Tinc por a volar es digui com es digui. Estic situada al costat de la finestra. Això m'agrada, no sé perquè però em relaxa una mica. El que no sé és com em sentarà això de volar amb un avió turbohèlix. De moment estic asseguda i les revolucions de les aspes semblen correctes, je, je... És la primera vegada que volo en un aparell així, i malgrat que el Senyor Boecius m'ha dit que ell ja ha volat en un d'aquests i que són dels més segurs, no m'agrada com vibra tot. A les pel.lícules els aviadors ni es despentinen i aquí dins tot sembla votar i ballar: Si deixes un objecte petit al raspaller de la cadira no saps ben bé què passarà. Crec que optaré per llegir algun fragment d'Alexis Zorbas, un llibre que m'està encantant (és molt interessant la contraposició que fa en tots els sentits l'autor entre Zorbas i el seu cap, el coprotagonista del llibre; potser aprofitaré alguna frase per la meva tesis, ja ho veuré....). Penso en un quadre per simbolitzar la meva aprensió en aquests moments:

"El grito"

Un cop despeguem no puc reprimir una expressió amb un exabrupte: Ondia, per dir-ho finament, com vibra això!!!. I jo que em queixava abans de despegar. El soroll és ensordidor. M'amoïna pensar que si ha de durar gaire no suportaré molta estona aquesta tortura. Per sort no ha sigut gaire estona, i quan ha baixat la intensitat del "rum-rum" he tornat amb el meu Zorbas. He disfrutat de veritat amb la seva lectura, en un fragment on explica les seves "conquestes". Fantàstic. M'ha relaxat tant que fins i tot he rigut, increible per tractar-se de mi en un avió! Però no penseu que tot eren flors i violes. Encara estava prou angoixada com per rebutjar un entrepà que m'han ofert per passar el viatge. La veritat és que amb els nervis m'ha passat la gana i només he begut una mica d'H2O. O altrament conegut com aigua.

Més tard l'aproximació a l'aeroport fins i tot m'ha semblat interessant. Habitualment només pateixo al despegar i a l'aterrar, però ara m'he distret mirant la costa, un paissatge que m'ha sobtat. No m'esperava veure penya-segats. D'alguna manera m'ha recordat les costes del Garraf o les del Nord d'Itàlia, on cases, casetes i vies de tren es troben tots situats en una estreta franja de terreny. El terra no semblava massa fèrtil, sinó més aviat com el que hom pot trobar encara en le zones de secà de les Garrigues. A prop de l'aeroport es veien petites casetes unifamiliars, totes amb piscina. No sé com estan al regne de Sarkozy d'aigua ara que es parla tant de piscines a Barcelona... Com més ens apropàvem a l'aeroport les cases eren cada cop més humils.

Aterrem i em fixo en l'hèlix, fins que s'atura a poc a poc i la cromacitat de la seva circumferència de gir passa de gris clar a quasi negre i finalment resta quieta, perdent la màgia dels cercles de colors. Un petit regal de la física per a químiques amb por de volar.

Un cop a informació el meu "fantàstic" anglés em permet parlar amb les senyoretes i m'indiquen on he d'agafar l'autobus per anar al meu destí. La pena és que a França no es parla gaire anglés, així que amb el conductor m'haig de fer entendre per senyes, mostrant-li al mapa on vull anar. Per sort sembla prou amable (i prou espabilat) i sortim cap a Aix. Calculo el temps emprat per evitar problemes a la tornada.






2 comentarios:

Pepito Grillo dijo...

"Un petit regal de la física per a químiques amb por de volar."



... vols venir a fer trapezi?
ejem ejem

Elisabet Garrigues dijo...

Podria venir, però no sé si la força de la gravetat unida a la meva poca força en els bíceps seria apropiat per a aquesta activitat!!
Jua, jua,jua!!
Que no sé si podria moure el cul!!

Barcelona

Siguiendo a Perich. Hay días en que no se puede tener más razón...