Los inicios. Sagas sicilianas.

Agosto 2008

Fue hacia el final del verano que por fin pudimos hacer el viaje. Elisabet y yo ya teníamos los planes hechos, al modo en que sólo ella y yo disfrutamos de planear un viaje, es decir, escogiendo sólo los lugares a donde ir y sin mirar nada más, cuando parece que todo se torció. Unos amigos decidieron que la mejor manera que tenían de gastar sus vacaciones sería añadiéndose a nuestra futura incursión a Sicilia, y claro, Barnabas, nuestro querido Barnabas, también se apuntó.

Ese verano resultó agotador para mí. Trabajo y más trabajo convirtieron mi más que menguada paciencia en una especie de reducto abatido y destrozado, haciendo que además la preparación del viaje se convirtiese en una especie de tortura asiática. Tanto Elisabet como yo solemos trasladarnos al destino y, una vez allí, nos buscamos la vida. No solemos tener tiempo para preparaciones exhaustivas y menos aún ganas. La rutina habitual ya nos tiene bastante fastidiados y decidimos invertir el tiempo de las vacaciones en otros menesteres temo de menos prosaico materialismo. Imagino que a mi amigo y su novia tal estilo de preparar el viaje les resultaba, digamos, algo insuficiente, y llamadas y más llamadas de teléfono con mil requerimientos y cierta sensación de parecerles cutre me hicieron desistir de mantenerme fiel a mi estilo. También más para aplacar sus iras decidí que ellos se encargarían de planificar mil y un vericuetos, hoteles, visitas y demás, ya que ninguno de los otros teníamos la más mínima demanda insoslayable que satisfacer en cuanto a alojamiento y etcéteras. Además ellos saldrían antes, junto con Barnabas, para visitar Siracusa y Catania, y Eli y yo nos reuniríamos con ellos en Palermo pasados unos días, y creí justo que se manejasen a su antojo, armados de una guía Trotamundos y algunas nociones de mi experiencia previa en la isla, muy alejada lo que entenderíamos como normal y dentro de un estilo de locura inspirada que personalmente a mí me encanta pero que puede resultar insufrible para gentes amantes del orden y la planificación.

Camino a casa.

Diario de viaje del verano de 2008. Un nuevo viaje a Sicilia.

Según mi manera de ver las cosas, un viaje a la isla donde había pasado las mejores vacaciones de mi vida, acompañado de mis mejores amigos, era como buscar un atisbo del paraíso.

Pero nunca las cosas salen como uno las pretende. Parafrasando a Shakespeare (Coriolano):

Mirad, los cielos se abren, los dioses
miran desde lo alto y se rien
delante de esta escena contra natura.

Era buscar la cuadratura del círculo. Según mi costumbre iré transcribiendo los párrafos de nuestro diario de viaje, y en cuanto pueda, las fotos de Barnabas (a quien tantas cosas debo agradecer para que no acabase todo mal) dentro de la mayor jocosidad que pueda para que quien esto lea pueda, con el paso de los textos, entender cómo son las circunstancias que rodean a un viaje. Para no repetir mis errores. Y si puedo, orientar al viajero que busque qué hacer en las zonas que recorrimos.

Pronto daré inicio a las sagas sicilianas.

De viajeros y turistas.

Ha escrito un articulista de "El periódico" acerca del sentido del viaje. Del contraste entre en viajero y el turista. Este debate se pierde en la noche de los tiempos pues a nadie le gusta que le consideren un simple turista con el tono despectivo que siempre acompaña a este vocablo.

Es esta una discusión que también suelo tener, pues siempre me he considerado un viajero, pero en realidad, ¿qué diferencia a uno de otro? ¿En qué radica, sobre qué parámetro objetivo debo girar la mirada para poder diferenciar?. Dice en el artículo que Gilbert K. Chesterton escribió: "El viajero ve lo que ve; el turista ve lo que ha ido a ver". Así, concluye que la actitud es la que define al viajero: El turista siempre va con la guía en la mano, un programa apretado y deberes pendientes (museos, monumentos, catedrales, etcétera), mientras que el viajero se deja tentar por lo imprevisto y sabe improvisar sobre la marcha. Es decir: sabe ver lo que ve y no lo que ha ido a ver.

Dejo en la foto a uno de los más ilustres viajeros, Heródoto de Halicarnaso, quien viajó para disfrutar y para conocer, y escribió después para evitar que las gestas de los hombres cayeran en el olvido. Logró él así su propia inmortalidad. Tal vez el viajero se manifieste por llevar una libreta y un lápiz, y por los recuerdos que sepa después transcribir. Tal vez los pueda reconocer al mirar qué llevan en las manos, la cámara de fotos (eterno símbolo del turismo) o los dibujos realizados en el lugar elegido, hechos sin prisas con el deleite del tiempo que fluye sin importar su ritmo. O tal vez busque en las muñecas la ausencia de un reloj que estorbe el discurrir del viaje, o comprobar con delicia que el manido teléfono móvil tiene a bien permanecer olvidado en algún rincón.

Tours contratados y mucha planificación son parte de ese mundo del turista en ruta. A mí me gusta ir al lugar elegido, casi nunca defino el itinerario hasta que me encuentro ya físicamente allí, sin ataduras. Y si cambio de idea lo asumo, porque lo espontáneo es parte del viaje. Lo principal es disfrutar del trayecto, lograr ser un "homo viator". Recordando un poco a Kavafis:

Cuando salgas en el viaje, hacia Ítaca
desea que el camino sea largo,
pleno de aventuras, pleno de conocimientos.
A los Lestrigones y a los Cíclopes,
al irritado Poseidón no temas,
tales cosas en tu ruta nunca hallarás,
si elevado se mantiene tu pensamiento, si una selecta
emoción tu espíritu y tu cuerpo embarga.
A los Lestrigones y a los Cíclopes,
y al feroz Poseidón no encontrarás,
si dentro de tu alma no los llevas,
si tu alma no los yergue delante de ti.
Desea que el camino sea largo.
Que sean muchas las mañanas estivales
en que con cuánta dicha, con cuánta alegría
entres a puertos nunca vistos:
detente en mercados fenicios,
y adquiere las bellas mercancías,
ámbares y ébanos, marfiles y corales,
y perfumes voluptuosos de toda clase,
cuanto más abundantes puedas perfumes voluptuosos;
anda a muchas ciudades Egipcias
a aprender y aprender de los sabios.
Siempre en tu pensamiento ten a Ítaca.
Llegar hasta allí es tu destino.
Pero no apures tu viaje en absoluto.
Mejor que muchos años dure:
y viejo ya ancles en la isla,
rico con cuanto ganaste en el camino,
sin esperar que riquezas te dé Ítaca.
Ítaca te dio el bello viaje.
Sin ella no hubieras salido al camino.
Otras cosas no tiene ya que darte.
Y si pobre la encuentras, Ítaca no te ha engañado.
Sabio así como llegaste a ser, con experiencia tanta,
ya habrás comprendido las Ítacas qué es lo que significan.

Aix-en-Provence 3

23/05/2008

Des que va començar la reunió no he tingut temps d'escriure. Ara estic a punt de fer el check-in cap a Barcelona. Me'n vaig. Demano una seient a prop de la finestra, com és habitual. M'agrada mirar. És curiós que si m'assec al costat de la finestra no pateixo tanta por dins l'avió. I potser fins i tot podré fer una bona foto des de l'aire.

Com és costum, al control per entrar em poso una mica nerviosa. Més encara si penso que des que van implantar la llei absurda aquella sobre els líquids no he volat gaire, i no tinc clar qué puc portar i què no. I clar, intento passar amb mermelades del bufet, mel i un formatge pudent pel Sr. Boecius. Evidentment, em fan obrir la bossa i posen problemes amb el formatge. Sí, és pastós, pero amb la pudor que fa és prou evident que és un formatge i no qualsevol artilugi que pugui emprar per suicidar-me a l'avió en nom d'Al.là, o qualsevol altre Déu. Al noi que em registra li dic en anglés que si vol el pot olorar. Es posa a riure i em deixa passar. M'imagino que aquesta gent no deu ser massa divertida i potser la meva petita broma l'ha relaxat i ha deixat de mirar-me con a una guerrera d'Al-Axa. Un cop he passat el control m'assec tranquil.lament i començo a escriure els meus records. Estic molt tranquila, sense gent al voltant, tot net i polit i amb música de fons. Fins i tot els seients són confortables.

Anem doncs a recapitular i plasmar els meus records. El primer dia de reunió va ser bastant dur: Xerrades contínues, presentació de resultats i molta gent que no conec. Vam dinar cuina francesa. Tot i que haig de reconèixer que s'ho van currar prou, la veritat és que no m'agrada massa. Excessiva fama per una cuina que no supera gens els més humils plats italians o hispans. El millor, evidentment, van ser els formatges. I per la tarda "sant tornem-hi". Acabo el dia amb el cap com un timbal.

Ens informen, després, que hem d'anar a Marsella a una presentació del projecte i, sobretot, a sopar. Jo la veritat és que no hi vull anar perqué no em trobo gaire bé, però no valen les excuses, em proporcionen paracetamol i decideixo seguir el pla previst.

No me'n penedeixo pas. Ens han fet una ruta amb autobus prou agradable malgrat que m'hagés estimat moooolt més fer-la a peu. He vist llocs fantàstics on encara viuen pescadors vora la mar i les seves barques. Això si, m'ha sorprès la quantitat de musulmans que hi ha a la ciutat, fruit de la colonialitat mal entesa d'Argèlia, i la deixadesa profunda d'algunes parts de la ciutat. Fins i tot pitjor que Nàpols.

Quan arribem al restaurat ens trobem en un petit local en una cala remota, però molt decent i acollidor. I amb un menjar excelent. M'ho he fet venir bé per seure amb les meves ara ja amigues Xènia i Sofia, de Grècia, i de la Silvia, de Finlàndia. Amb la Xènia i la Sofia parlem de les meves aventures per Grècia amb el Boecius, i em comenten que el tren que vam agafar per anar d'Atenes a Tessalònica, en ruta a Istambul, és tot un mite a Grècia, ja que és el que fan servir els soldats per tornar a casa seva: És el més barat que hi ha. No, si ja deia jo que aquell tren era "rarito".

El dia següent comença amb una bona sessió de resultats, debats i discussions. M'he quedat a tota la sessió i en acabat surto volant per poder comprar alguns regalets. Com que camino ràpid em dóna temps per fer-ho tot, i fins i tot he fet algunes fotos. He triat el carret en blanc i negre. Em dóna la sensació que poden sortir bones fotos: la llum del dia, els carrers, la gent. Sí crec que és la millor elecció. A la Gare du Routier agafo el bus cap a l'aeroport. La resta, poc interessant, ja l'he explicat.

Fi.

Aix-en-Provence 2

21/05/2008

Ara ja estic a l'avió. Jo tinc por a volar. No sé com es diu això en psicopatologia, per no m'importa. Tinc por a volar es digui com es digui. Estic situada al costat de la finestra. Això m'agrada, no sé perquè però em relaxa una mica. El que no sé és com em sentarà això de volar amb un avió turbohèlix. De moment estic asseguda i les revolucions de les aspes semblen correctes, je, je... És la primera vegada que volo en un aparell així, i malgrat que el Senyor Boecius m'ha dit que ell ja ha volat en un d'aquests i que són dels més segurs, no m'agrada com vibra tot. A les pel.lícules els aviadors ni es despentinen i aquí dins tot sembla votar i ballar: Si deixes un objecte petit al raspaller de la cadira no saps ben bé què passarà. Crec que optaré per llegir algun fragment d'Alexis Zorbas, un llibre que m'està encantant (és molt interessant la contraposició que fa en tots els sentits l'autor entre Zorbas i el seu cap, el coprotagonista del llibre; potser aprofitaré alguna frase per la meva tesis, ja ho veuré....). Penso en un quadre per simbolitzar la meva aprensió en aquests moments:

"El grito"

Un cop despeguem no puc reprimir una expressió amb un exabrupte: Ondia, per dir-ho finament, com vibra això!!!. I jo que em queixava abans de despegar. El soroll és ensordidor. M'amoïna pensar que si ha de durar gaire no suportaré molta estona aquesta tortura. Per sort no ha sigut gaire estona, i quan ha baixat la intensitat del "rum-rum" he tornat amb el meu Zorbas. He disfrutat de veritat amb la seva lectura, en un fragment on explica les seves "conquestes". Fantàstic. M'ha relaxat tant que fins i tot he rigut, increible per tractar-se de mi en un avió! Però no penseu que tot eren flors i violes. Encara estava prou angoixada com per rebutjar un entrepà que m'han ofert per passar el viatge. La veritat és que amb els nervis m'ha passat la gana i només he begut una mica d'H2O. O altrament conegut com aigua.

Més tard l'aproximació a l'aeroport fins i tot m'ha semblat interessant. Habitualment només pateixo al despegar i a l'aterrar, però ara m'he distret mirant la costa, un paissatge que m'ha sobtat. No m'esperava veure penya-segats. D'alguna manera m'ha recordat les costes del Garraf o les del Nord d'Itàlia, on cases, casetes i vies de tren es troben tots situats en una estreta franja de terreny. El terra no semblava massa fèrtil, sinó més aviat com el que hom pot trobar encara en le zones de secà de les Garrigues. A prop de l'aeroport es veien petites casetes unifamiliars, totes amb piscina. No sé com estan al regne de Sarkozy d'aigua ara que es parla tant de piscines a Barcelona... Com més ens apropàvem a l'aeroport les cases eren cada cop més humils.

Aterrem i em fixo en l'hèlix, fins que s'atura a poc a poc i la cromacitat de la seva circumferència de gir passa de gris clar a quasi negre i finalment resta quieta, perdent la màgia dels cercles de colors. Un petit regal de la física per a químiques amb por de volar.

Un cop a informació el meu "fantàstic" anglés em permet parlar amb les senyoretes i m'indiquen on he d'agafar l'autobus per anar al meu destí. La pena és que a França no es parla gaire anglés, així que amb el conductor m'haig de fer entendre per senyes, mostrant-li al mapa on vull anar. Per sort sembla prou amable (i prou espabilat) i sortim cap a Aix. Calculo el temps emprat per evitar problemes a la tornada.

Aix-en-Provence

21/05/2008

Inicio una breu descripció del fugaç viatge a Aix-en-Provence (França). Diuen d'ella que és una bella ciutat on el pintor Van Gogh va passar una temporada. Així que, si va ser prou bona per a un pintor obssessionat pels colors, vol dir que jo haig d'agafar la meva càmera Reflex, de les analògiques. I un parell de carrets de fotos, un en color i l'altre en blac i negre. Ara sóc a l'aeroport, i encara haig de rumiar quin utilitzaré. Probablemente ho decideixi quan arribi. Ara he passat tots els controls i m'estic esperant. Queda encara més d'una hora per a embarcar i prefereixo esperar tranquil.lament llegint, escrivint i prenent un cafè a haver de còrrer.

Al final he decidit no facturar maleta. Ja a casa he optat per una motxilla petita on he entaforat una mica de roba per aquests dies. Les meves necessitats són escasses i no necessito gaires coses. A més, ja que per una vegada dormiré en un bon hotel m'he d'aprofitar de la situació.

Des d'on escric tinc prou temps i calma per observar tot el que m'envolta. Moviment constant d'avions, camions plens de combustible, personal de terra, senyors i senyores molt abillats i d'altres, diguem-ne, més casual. Criden ara per al vol de Sant Sebastià. El proper vol de la porta 8, serà el meu?

Tinc una son que em moro. Continua sense agradar-me gaire això de volar però si s'ha de fer, es fa. La veritat és que prefereixo viatjar en tren. És més tranquil, disfrutes amb al paisatge, et deixen estirar les cames si et canses i fer una passejadeta pels vagons. Fins i tot pots disfrutar de la companyia d'altres viatgers que s'avinguin a compartir tant experiències com conversa o fins i tot menjar. I a sobre no cal passar tants controls com en un aeroport. Gairebé et tracten com a un delinqüent. Vaja, que són gairebé tot avantatges, però quan es tracta de feina i el que prima és la velocitat, llavors haig de reconèixer que l'avió és molt millor. Així, hem de ser pràctics. El meu viatge no és de plaer i agafaré l'avió fins a Marsella, i un cop allà ja veuré què m'és més còmode per arribar a Aix-en-Provence.

Tiempos mejores

CUANDO DESPIERTEN
Trata de guardarlas, poeta,
por más que sean pocas aquellas que se detienen.
Las visiones de tu amor.
Ponlas, medio ocultas, entre tus frases.
Trata de retenerlas, poeta,
cuando despierten en tu mente
en la noche o en el fulgor del mediodía.